dimarts, 5 d’abril del 2016

La recepta d'un kebab

El debat de la cooficialitat neix enverinat per la confusió entre què és una llengua i quin ús en fan els ciutadans que la parlen, atiada per aquest afany integrador de l’independentisme, que, tot i que lloable, alguna vegada gira perillosament cap a una inclinació maníaca al tot s’hi val per engruixir les files, i ja em perdonareu l’atreviment.

En essència, del que es discuteix en la qüestió de l’oficialitat és en quina llengua les administracions de l’Estat es dirigeixen als seus ciutadans. En temps del Google Translate pot semblar una concepció antiquada, però, i amb el risc de caure en la grandiloqüència, en el nostre context –vast i complex- la llengua té una importància cabdal, puix que conforma la nostra identitat, es troba en els fonaments de la voluntat de ser com a poble i, per tant, de la construcció d’un Estat.

Per fortuna, aquesta identitat i aquesta voluntat són integradores, però això no significa que, posem per cas, calgui protegir legalment la recepta d’un kebab. El català ha de ser l’única llengua oficial no només pel que significa, sinó també –i sobretot- perquè, com a llengua, com a tresor humà, li cal la protecció d’un Estat lleial en una situació que s’acosta a la diglòssia. Aquesta protecció, al castellà (tresor com el català), no li fa falta, perquè just al costat del nostre ja tindrà un altre Estat que estarà assumint aquesta funció.

En canvi, sí que caldrà protegir els drets dels catalans castellanoparlants. En aquest sentit, l’oficialitat única del català no hauria d’estar renyida amb la concessió d’un estatus diferenciat per al castellà que obligués l’Estat a utilitzar aquesta llengua quan els ciutadans l’empressin per dirigir-se a les seves administracions. Hi haurà el murri que pregunti per què només el castellà i no també el rus però aquí la resposta és fàcil: no has pertangut pas a Rússia, taral·lirot, sinó a Espanya.


En definitiva, si el que es vol és fundar un Estat la mar d’integrador s’hauran de trobar altres fórmules per jugar: que Felip sigui rei, per exemple. Oi que no fa gràcia? Doncs amb la llengua encara menys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada